En la mort de Zygmunt Bauman

Bauman havia passat, al llarg de la seua vida, per tràngols que guardaven una relació molt directa amb la història del segle XX, un segle convuls com pocs. El nostre sociòleg –i dic nostre amb connotacions europees, en sentit ben ampli- havia nascut a Polònia, en el si d’una família jueva. Això li havia ocasionat, ben lògicament, problemes durant els anys trentes i quarantes, problemes que havia intentat driblar anant-se’n a la Unió Soviètica. Des d’allà havia tornat a la seua Polònia natal, on havia impartit classes de Sociologia, concretament a la Universitat de Varsòvia. L’any 1968, emperò, va decidir fer un canvi dràstic en la seua vida acadèmica, a causa –qui ho havia de dir!- de l’antisemitisme que hi havia a la Polònia d’aquells anys. L’antisemitisme l’havia fet fugir als anys trentes, l’antisemitisme el tornava a fer fugir als anys vuitantes.

De Polònia va anar a Israel, però tampoc no s’hi va acabar d’aclimatar. Va ser una anada lògica per a un polonès del seu temps (si tenia ocasió i oportunitat de poder-ho fer). D’allà va passar als Estats Units d’Amèrica, i, finalment, va anar a parar a Anglaterra, concretament a la Universitat de Leeds, la que havia de ser la seua universitat fins a la fi dels seus dies.

Bauman ha estat un sociòleg-filòsof que ha generat un reguitzell de controvèrsies, a través de les quals entenc que ha ajudat a entendre millor el món en el qual vivim. Per exemple, ha estat molt crític amb el concepte de modernitat. Fins i tot ha arribat a relacionar la modernitat amb l’Holocaust. Segons Bauman, l’Holocaust va ser conseqüència de la confiança per part d’àmplies capes de la població europea (i mundial) en l’enginyeria social. Si és acceptat que els governs poden modelar de determinada forma les societats perquè arribin a respondre a un projecte més o manco idealitzat, per què no portar-ho fins a les últimes conseqüències. Segons Zygmunt Bauman, no era que la modernitat portàs necessàriament a l’Holocaust, però considerava que s’haurien d’haver fet moltes previsions sobre l’evolució de la Humanitat per evitar-ho. I no es varen fer. Aquesta teoria li va aportar un plus de polèmica, que, en principi, ell no defugia, com a pensador que era i com a sociòleg compromès.

El pas del temps, naturalment, li va mantenir determinades preocupacions i n’hi va generar de noves. De mica en mica, va anar interessant-se per la fugacitat de les idees, per l’impacte del consumisme en les nostres societats, per la pèrdua de valors i per la manca d’anclatges sòlids. A partir d’aquests elements i d’alguns altres, va elaborar la seua teoria de la “societat líquida”, enfront de la “sòlida”, que sí que té anclatges. D’alguna manera, Bauman considerava que la líquida i la sòlida conviuen, i que hi ha una lluita important entre elles, però un punt de pessimisme el portava a alertar sobre la probable victòria de la líquida.

Sense atrevir-se a pronosticar nous desastres que poguessin sortir d’aquesta deriva, sí que analitzava elements que s’hi troben vinculats, com ara l’exclusió social o la nova pobresa. D’alguna manera, Bauman va alertar davant les desigualtats que genera el nostre sistema, davant l’exclusió social i els seus perills, i davant la recerca endiablada per part dels exclosos d’àncores que els puguin mantenir aferrats al món.

El reguitzell d’atemptats terroristes que s’han produït durant aquest últim mes (i que no són més que una continuació del que està passant en els darrers anys, com a signe de la nostra època) ens fan pensar encara més en el pensament de Bauman com a far que ens ha de portar a interpretar el nostre temps. Si fos possible, per evitar mals majors, i per pal·liar l’efecte dels que ja patim.